jueves, 30 de noviembre de 2017

OBRE ELS ULLS!


OBRE ELS ULLS!

¿Ets tu, lector o lectora, d’aquelles persones que abans, no fa gaire temps potser, quan t’assabentaves que algun policia pegava amb la seva porra a una persona al carrer, l’humiliava al calabós d’una comissaria, li treia un ull d’una pilotada o se li quedava morta a les mans, seguies amb la teva vida, indiferent, com si no fos res important o, fins i tot, et deies: «Alguna cosa deu haver fet...»?

Després d’haver vist com van actuar els antidisturbis espanyols el passat 1 d’octubre, encara adoptes la mateixa actitud indiferent i penses de la mateixa manera? Se t’han obert els ulls, oi? Però potser encara ets d’aquells que criden: «Els Mossos són... la nostra policia!». I, fins i tot, potser també ets d’aquells innocents que quan veuen als Mossos els saludes somrient i enarborant quatre dits enlaire. Quant trigaràs a obrir els ulls? El 2014 i el 2015, els Mossos, en el marc d'una operació que van denominar Pandora, van escorcollar desenes de centres socials, locals i domicilis particulars i van detenir dues desenes de llibertaris a Barcelona i Manresa, acusant-los de terrorisme. Una desena d'aquestes persones va ingressar a la presó, alguns de manera incondicional, i altres van quedar en llibertat amb càrrecs després de pagar una fiança. Els Mossos van presentar aquestes detencions com un gran èxit. Doncs bé, la primavera passada la jutgessa Lamela els va haver de posar en llibertat per una absoluta falta de proves. Es tractava doncs d'un típic muntatge policial adreçat a fer callar les persones que dissenteixen amb l'ordre establert en la societat capitalista.

No volem pas dir que tots els policies siguin males persones, de segur que hi ha de tot, com a tot arreu, però... no creus que, per exemple, quan un accepta integrar-se en un cos d’antidisturbis, ja sap que haurà de fer mal físicament a altres persones, encara que personalment no vulgui, per disciplina, quan calgui fer callar les persones que molesten els governants. Quant trigaràs a adonar-te que, en aquest cas, quan es fa callar la gent amb violència o amb muntatges, és indiferent que els repressors siguin dels Mossos, de la Policia Nacional o de l’Ertzaina?

Com t’has enrabiat veient les imatges dels antidisturbis espanyols colpejant gent pacífica l’1 d’octubre a molts indrets de Catalunya, oi? Però no t’hauria de sorprendre. No els recordes pegant a tort i a dret a Madrid, el 2012, a la manifestació dels miners asturians, lleonesos, castellans i aragonesos? I, com que tens mala memòria o no prestaves gaire atenció als qui tu consideraves uns busca-raons, tampoc deus recordar com colpejaven els antidisturbis catalans, el 2011, als acampats a la Plaça de Catalunya, als indignats?

I què em dius de les injustícies de la Justícia? Deus estar corprès en veure engarjolat mig govern de Catalunya. De segur que dius que estàs disposat a tot per lluitar contra l'existència de presos polítics a l'Estat Espanyol, però vas fer alguna cosa quan a Arnaldo Otegui li van caure més de sis anys de presó per la seva activitat política? 

Però almenys aquests polítics famosos reben sempre un gran suport. ¿Donaràs el mateix suport que dones ara als consellers empresonats als 25 estudiants, un membre del professorat i un administratiu de la UAB a qui el fiscal els hi demana  prop de 300 anys de presó per una acció de protesta? Encara seguiràs pensant que potser s'ho mereixen? Obriràs els ulls d'una vegada?


Federació Local CGT - Terrassa

sábado, 21 de octubre de 2017

LA LLUITA DE CLASSES A CATALUNYA



La lluita de classes a Catalunya

Hi ha una contradicció aparent en els arguments espanyolistes contra l'autodeterminació catalana: d'una banda se'ns diu que és un procés liderat per la burgesia, i d'altra s'afirma que les empreses se n'aniran de Catalunya quan es produeixi la independència. De fet l'èxode empresarial ja ha començat davant la mera possibilitat que es faci efectiva la desconnexió catalana amb l'Estat espanyol. Però com la burgesia està formada pel conjunt dels empresaris, quins són els seus motius per liderar el procés independentista i després anar-se'n del país independent ?, ho fa amb l'objectiu de tenir una excusa per enfonsar l'economia catalana portant-se les riqueses del país? Sona paradoxal.

La situació es pot aclarir si considerem l'estructura de la classe burgesa, dividida en capes diferenciades en competència entre si, i no com una unitat sense fissures. És una dada obvi de la nostra vida social, que els motius fonamentals de tot membre de la societat capitalista són els interessos econòmics individuals en la seva versió monetària, ja sigui el benefici pel capital invertit, ja sigui la retribució econòmica pel treball. I sabem que la competència per obtenir beneficis i retribucions es dóna en tots els nivells de la vida social, però especialment en les seves capes dirigents. L'agrupació entre individus es realitza per interessos corporatius, és a dir, per comunitat d'interessos dins de l'organització social donada. És la identitat nacional un tret prou fort com crear aquests interessos corporatius? Des del punt de vista de la racionalitat capitalista, és una dada irrellevant i contraproduent. Però si d'una banda sembla que la nacionalitat està superada per la globalització econòmica, d'altra veiem que juga un paper important en els esdeveniments internacionals a través de la configuració estatal de l'ordre mundial. La política no pot ser reduïda ni subordinada a la racionalitat capitalista, sinó que consisteix en la creació d'una racionalitat alternativa.

Especialment, en una fase del capitalisme en crisi amb una llarga depressió als Estats imperialistes —com és l'actual—, apareixen i es desenvolupen les contradiccions inherents a la societat capitalista. L'aprimament de les classes mitjanes als països capitalistes desenvolupats (mal desenvolupats) i l'augment del coeficient de Gini en tots els països, són índexs que la competència per obtenir beneficis s'ha tornat ferotge i està sacrificant el benestar de milions de persones en tot el món. Alhora, travessem una fase del desenvolupament capitalista caracteritzada per la destrucció de forces productives a gran escala, com s'ha pogut observar a l'Orient Mitjà i Àfrica, el que és complementari amb el desenvolupament dels moviments feixistes a tot el món. És una exacerbació d'allò que alguns economistes anomenen la destrucció creativa del capitalisme, i que té el seu paradigma exemplar en les guerres mundials del segle passat.

Tornem al tema català. Com considerar aquesta diferenciació interna de la burgesia en aquest cas concret? Se'ns proposa una divisió basada en el seu caràcter nacional: burgesia espanyola contra burgesia catalana —la teoria del xoc de trens—, interpretant des d'aquesta clau l'enfrontament del PdeCat amb el PP, on el més fort liquidarà sense remissió al feble. Però aquesta solució simplista no sembla suficient per interpretar una economia complexa i globalitzada com és el capitalisme postmodern i neoliberal. Doncs també s'ha dit que el capital no té pàtria i que no hi ha res més covard que els diners —com no deixa de repetir Jiménez Losantos—; és a dir, que els inversors es retiraran de Catalunya quan vegin perillar els seus interessos, i no sembla possible explicar aquest fenomen sobre la base de la ceguesa d'una burgesia catalana sobre els seus propis interessos. Encara que tal vegada pogués dir-se que la burgesia catalana està acorralada per la burgesia espanyola, que ha demostrat prou al llarg de la seva història el seu caràcter mafiós.

Ens cal, doncs, una explicació més desenvolupada. Hi ha tres tipus de capitalistes atenent a la seva funció en l'economia: financers, comercials i industrials. En la lluita pel benefici triomfa el més fort, és a dir, el que realitza funcions més importants per a l'estructura social —que en la societat capitalista consisteix en el maneig dels diners, el capital financer. En l'economia de mercat manen els bancs, perquè controlen els diners com a unitat de compte i mitjà essencial d'intercanvi. És a dir, el govern espanyol representa els interessos de la burgesia financera, que té prou recursos per controlar la burgesia comercial i industrial, gràcies al poder que donen els diners. Potser puguem llavors considerar que el capital financer ha provocat la crisi catalana per saquejar Catalunya, i que les altres capes de la burgesia estan intentant defensar els seus interessos a través de la lluita pel control del poder polític i cridant a la mobilització general del poble català. Ens trobem, per tant, en la típica situació de lluita nacional liderada per la burgesia catalana contra un imperialisme financer imposat per les polítiques neoliberals predominants en les societats occidentals.

Per tot el que s'ha dit, aquesta és una lluita perduda dins dels paràmetres de la societat capitalista neoliberal. Llevat que la classe obrera prengués el relleu en el lideratge de la lluita política catalana, proposant una alternativa que transformés les estructures mateixes de l'ordre social vigent. Seria això possible? Podem observar que la classe obrera europea manifesta una completa subalternitat davant els interessos del capital financer dominant, i a Catalunya hi ha amplis sectors de treballadors que abracen l'unionisme espanyol com a instrument de lluita contra la seva pròpia burgesia nacional. No és un fenomen nou, només cal observar la història per comprovar que és un fenomen recurrent, que constitueix la base social de l'imperialisme des dels segles finals de la República de Roma (s. II-I a.n.e.).

Com es pot comprovar, estem davant d'un problema polític de difícil solució que condiciona greument el futur dels pobles de l'Estat espanyol. La clau interpretativa de la conjuntura històrica és la confrontació econòmica i política de l'antic imperialisme occidental amb les noves potències emergents a Àsia. Com la batalla econòmica ja està perduda per a occident, l'imperialisme ha passat a desenvolupar una confrontació bèl·lica entre l'OTAN i els Estats aglutinats al voltant de l'aliança de la República Popular de la Xina amb la Federació Russa. Aquesta contradicció se'ns presenta també en el conflicte català, on una empresa xinesa ha proporcionat les urnes que van fer possible el referèndum contra la repressió de l'Estat espanyol. Tot un símbol que gairebé sembla un acudit; però és molt seriós el que està passant.

Més sobre l'anàlisi de classe: podem classificar els burgesos segons la mida de les seves propietats en gran burgesia, burgesia mitjana i petita burgesia. Dóna la impressió —que algú em desmenteixi si té dades comprovades d'una altra cosa— que l'enorme mobilització del poble català el dia 1 d'octubre ha estat impulsada principalment per estrats de la petita burgesia catalana lligades a la petita i mitjana empresa, en sectors de comerç, indústria i agricultura, incloent-hi els petits tallers d'autònoms, als treballadors qualificats i els intel·lectuals de professió liberal. Unes classes mitjanes en vies de proletarització que seran les més afectades per la destrucció del teixit econòmic a Catalunya, i que han presentat un front de lluita important i ben coordinat. Ha estat una mobilització exemplar, amb un alt grau d'organització i amb tàctiques pacifistes de resistència passiva, que ha commogut l'opinió pública internacional. Ens fa pensar en Gandhi i Martin Luther King, i demostra la fortalesa del teixit social a Catalunya, així com l'enorme influència que l'anarquisme ha tingut sempre en aquest país.

Sectors de la classe obrera han donat suport a contracor aquesta mobilització; però han començat a donar-li suport. Això és fonamental i pot considerar-se un pas important per al triomf de la causa republicana a la península ibèrica. Una classe obrera subalterna davant el gran capital financer ens dóna un Estat espanyol alineat amb l'imperialisme de l'OTAN, com hem vist en els anys del bipartidisme joancarlista. Un Estat que ara està immers en un procés transformista cap al feixisme amb Felipe VI. En canvi només una classe obrera organitzada i en aliança amb la petita burgesia camperola i intel·lectual, capaç d'afirmar la seva hegemonia política en una democràcia participativa per a la construcció del socialisme, pot ser garantia d'un futur millor.

Si la gran burgesia té la intenció de saquejar Catalunya per mantenir la taxa de guany de les seves inversions, només la lluita resolta de la classe obrera, amb suport dels sectors en vies de proletarització, podria oferir resistència suficient als seus plans. Altrament, l'extorsió financera aconseguirà tirar per terra la resistència de la petita burgesia. Així s'ha d'interpretar el discurs de Puigdemont proclamant la independència i posposant després, per proposar el diàleg amb les forces socials en sintonia amb Ada Colau i amb els consells dels dirigents de Podemos. Seria un error, en canvi, que aquesta actitud fos considerada el preàmbul per sotmetre's als dictats del gran capital financer i la seva estratègia destructiva de la societat contemporània.

Miguel Manzanera Salabert

Traducció d'un article publicat a Rebelión amb el permís de l'autor mitjançant una llicència de Creative Commons, respectant la seva llibertat per publicar-lo en altres fonts.


viernes, 6 de octubre de 2017

PATRIARCAT, FEMINISMES I MASCULINITATS DISSIDENTS


PATRIARCAT, FEMINISMES I MASCULINITATS DISSIDENTS


Durant diversos moments històrics i a distints àmbits culturals, els homes hem desenvolupat diferents formes d'un ordre social basat a vegades en elements mítics i a vegades en pressupòsits ideològics, però que sempre han implicat un repartiment injust de rols i una relació jeràrquica entre els integrants dels dos sexes.

En algun moment recent, a finals del segle XX, provocada per l'empenta dels plantejaments feministes, va sorgir una tendència d'introspecció a la recerca d'una nova forma de masculinitat davant la pèrdua de referents en les relacions; poc després van anar sorgint propostes de pràctiques encaminades a assolir la igualtat de drets i deures entre homes i dones, així com d'un nou model de paternitat; i, per fi, ens trobem amb propostes que volen deconstruir un estereotip de masculinitat vinculat al sistema polític, social i econòmic capitalista.

Tenim però la sensació que pel que fa a la recerca d'una nova masculinitat hi ha tan sols un consens superficial, que no s'aprofundeix de manera suficient, que manquen debats al voltant de les problemàtiques de gènere més complexes.

Per això hem programat aquest cicle, amb la voluntat d'obrir a Terrassa un espai de reflexió i de diàleg...

PROGRAMA D'ACTIVITATS
Sessió 1 
5 octubre, a les 19:30h, a la Llibreria Synusia
Presentació del llibre Masculinidades y feminismo de Jokin  Azpiazu

Sessió 2 
24 octubre, a les 19:00h, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals
«De què parlem quan parlem de noves masculinitats?», xerrada a càrrec de Paco Abril
Aproximació a la genealogia del moviment de les noves masculinitats 
Conceptes bàsics quan parlem de noves masculinitats
Mites de la masculinitat tradicional.  
Identificació dels agents de socialització de gènere tradicionals i possibles estratègies per deconstruir la masculinitat tradicional.

Sessió 3 
28 novembre, a les 19:30h, a la Llibreria Synusia 
«Paternitats alternatives i educació afectiva», xerrada a càrrec d'Aharon Fernández Cuadrado 
Paternitats alternatives i coeducació 
El paper del pare en el desenvolupament positiu de l'afectivitat i expressivitat dels infants
Construccions de gènere sexistes a la primera infància que cal eradicar
Noves estructures familiars

Properes activitats

Sessió 4 
Gener, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals
«Violència masclista» 
Violència masclista: directa, cultural i estructural
Perfils dels homes agressors
Rehabilitació d'homes que han estat agressors 
Estratègies per evitar agressions a àmbits de masculinitat tradicional

Sessió 5
Febrer, a la Llibreria Synusia
«Noves masculinitats i relacions sexe-afectives»
Relacions sexe-afectives dissidents
Amor romàntic vs Poliamor
Plomafòbia, gerontofòbia… dins els ambients LGTB+
Capitalisme rosa

Sessió 6 
Març, a un local encara per determinar
«Noves masculinitats i feminisme», assemblea de col·lectius i individualitats
Noves masculinitats i la seva intersecció amb les lluites feministes i LGTB+ a Terrassa, present i perspectives i propostes de futur
Els homes continuen monopolitzant els espais i els discursos de lluita als moviments socials? 
Feminisme institucional i col.lectius feministes autònoms: divergències i possibles convergències


INFORMACIÓ SOBRE LES ACTIVITATS:

martes, 12 de septiembre de 2017

«MUJERES LIBERTARIAS DE ZARAGOZA. EL FEMINISMO ANARQUISTA EN LA TRANSICIÓN», DE LAURA VICENTE



MUJERES LIBERTARIAS DE ZARAGOZA 

El feminismo anarquista en la Transición




La Transición española (1975-1982) fue el proceso político por el que el país debía dejar atrás la dictadura del general Franco para pasar a un sistema democrático que incluía la aceptación de la monarquía. La ruptura democrática, abandonada por las fuerzas políticas mayoritarias (PSOE y PCE) de la oposición, no fue aceptada por otros sectores de la izquierda entre los que se encontraba el anarquismo.

En el complejo proceso de reconstrucción de la CNT se inscribió la aparición de los grupos de Mujeres Libres/Libertarias, grupos que trataron de enlazar con la genealogía del feminismo anarquista, actualizando sus planteamientos. Uno de esos grupos fue Mujeres Libertarias, de Zaragoza, y aquí se cuenta su "pequeña" historia.

Escribir este libro y adentrarme en una época que, como historiadora, no me interesa puesto que es muy reciente, ha sido un ejercicio de memoria personal que he compartido con algunas mujeres que formaron parte del grupo. La memoria es en realidad una representación del pasado que se construye en el presente, resulta de un proceso en el que interactúan varios elementos, cuyo papel, importancia y dimensión varían según las circunstancias. Las personas cambian, sus recuerdos pierden o adquieren importancia nueva según los contextos, las sensibilidades y las experiencias acumuladas.

Laura Vicente

Este librito, de poco más de cien páginas lo ha editado una editorial libertaria alternativa, Calumnia, que solo distribuye a demanda a librerías como La Malatesta de Madrid, La Pantera Rosa de Zaragoza o La Ciudad Invisible de Barcelona. El precio del libro es 7,5 €.

Si alguien está interesado en recibirlo, podéis pedirlo y os lo envían a través de este correo: info@calumnia-edicions.net

* * *

Laura Vicente ha publicat els llibres Sindicalismo y conflictividad social: Zaragoza, 1916-1923 (Institución Fernando el Católico, 1993); Teresa Claramunt (1862-1931): pionera del feminismo obrerista anarquista (Fundación de Estudios Libertarios "Anselmo Lorenzo", 2006)Historia del anarquismo en España: utopía y realidad (Libros de la Catarata, 2013); i Mujeres Libertarias de Zaragoza. El feminismo anarquista en la Transición (Calumnia Edicions, 2017)

lunes, 11 de septiembre de 2017

EMILI CORTAVITARTE: «EN EL 75 ANIVERSARIO DEL FUSILAMIENTO DE JOAN PEIRÓ»



En el 75º aniversario del fusilamiento de Joan Peiró

La forja de un revolucionario

Joan Peiró nació el 18 de febrero de 1887 en Sants (Barcelona). Comenzó a trabajar, aún niño, en un horno de vidrio de La Bordeta. Posteriormente, y siempre en el mismo sector, trabajó en Poble Nou y en Badalona. En 1907 se casó con Mercè Olives, obrera textil, y tuvieron cinco hijos.

Él mismo sitúa su iniciación sindical en 1906. La década siguiente asumió importantes responsabilidades: secretario general de la federación local de sindicatos de Badalona (1915-1916), secretario general de la Federación Española de Vidrieros y Cristaleros (1916-1920), director de La Colmena Obrera (órgano de los sindicatos badaloneses) y de El Vidrio (portavoz de los vidrieros federados).

Influenciado por el sindicalismo revolucionario francés (la Carta de Amiens y la CGT), mantuvo contactos con activistas de la CNT, pero no se vinculó hasta 1918, después del Congreso de Sants, donde fue elegido miembro de la comisión redactora de los estatutos de la CNT catalana.[1]

Los difíciles años veinte

En 1920, Peiró se trasladó de Badalona a Barcelona y durante tres meses vivió exclusivamente dedicado a la organización. El mismo año sufrió dos atentados, fue detenido y pasó por las prisiones de Soria y Vitoria.

En 1922 asumió la Secretaría General de la CNT y durante su gestión se celebró la Conferencia de Zaragoza, de la que destacaremos la propuesta de referéndum entre los sindicatos para decidir la permanencia o salida de la CNT de la Internacional Sindical Roja (ISR) y su adscripción a la reconstruida Asociación Internacional de los Trabajadores (AIT). Y la aprobación de un dictamen elaborado por Peiró y firmado también por Seguí, Pestaña y Viadiu, conocido como la moción política de Zaragoza, en el que se proclamaba la total implicación de la CNT en «los problemas morales, económicos, sociales y políticos» de la clase trabajadora. La CNT se definía como «un organismo netamente revolucionario... a la vez integral y absolutamente político puesto que su misión es la de conquistar sus derechos de revisión y fiscalización de todos los valores evolutivos de la vida nacional y... ejercer la acción determinante por medio de la coacción derivada de los dispositivos y manifestaciones de fuerza de la CNT».[2]

En agosto de 1922, Peiró se estableció en Mataró. En 1925 dirigió la constitución de la Cooperativa del Vidrio, que anteriormente había intentado organizar con un régimen cooperativista mixto.[3]

Fábrica Cooperativa del Vidrio de Mataró

Joan Peiró es el primer trabajador que parece en la izquierda de la foto.


El golpe de Estado de Primo de Rivera situó a la CNT en la clandestinidad. Peiró fue enviado a prisión en 1925, 1927 y 1928 y fue nombrado nuevamente secretario del Comité Nacional de la CNT entre 1928 y 1929.

Durante esta etapa se elaboraron algunos de los elementos claves de su pensamiento sindical, social y político: los sindicatos eran organismos de clase; el anarquismo no podía regular el funcionamiento de la CNT; era necesaria una transformación de la Confederación, «de la que sólo queden en pie la substancialidad de los principios y procedimientos del sindicalismo revolucionario»; el sindicalismo había de basarse en la defensa de los intereses de los trabajadores y en el establecimiento de la solidaridad de clase y constituía «la fuerza que derribe a la sociedad capitalista y el medio por el cual se articulará el mecanismo de la producción». Para no caer ni en el reformismo ni el corporativismo era necesaria la influencia, sin imposición, del anarquismo: «queremos la anarquización del sindicalismo y de las multitudes proletarias, pero mediante el previo consentimiento voluntario de éstas y manteniendo la independencia de la personalidad colectiva del sindicalismo».[4]

Se opuso a la legalización de los sindicatos confederales mediante la aceptación de los jurados mixtos, oponiéndose a «cuanto significara reformismo» y para «evitar el olvido completo de los principios y normas de la CNT... con vistas al mañana». Esta postura le llevó a una fuerte crítica de la actuación colaboracionista de la UGT y un duro ataque a Pestaña, con el que compartía otras posiciones, que provocó la dimisión del Comité Nacional de la CNT y frustró cualquier maniobra de aceptación de los comités paritarios de la dictadura.

República y escisión

Peiró mantuvo contactos con las fuerzas opositoras a la dictadura y a la monarquía. En 1930 firmó el manifiesto de «Inteligencia Republicana», pero un alud de críticas internas le lleva a retirarla e incluso a plantearse su retirada de la vida pública. El mismo año fue nombrado, por un pleno de sindicatos, director de Solidaridad Obrera.[5]

Desde diferentes publicaciones (Despertad, Acción, Mañana, Solidaridad Obrera) defendió la estructuración de los sindicatos en federaciones de industria: en el presente, para enfrentarse en mejores condiciones a la concentración industrial y a las organizaciones patronales; en el futuro, las federaciones se responsabilizarían de las complejas tareas de la producción en la revolución social.

En el Congreso Extraordinario de la CNT (Madrid, junio de 1931) se consiguió un apoyo masivo a las federaciones de industria frente a las tesis de quienes defendían modelos organizativos únicamente territoriales.

En agosto de 1931, Peiró firmó junto a otros 29 destacados militantes de la CNT (Pestaña, López, Gibanel, Alfarache, Piñón...) el «Manifiesto Trentista». En él se hacía una descripción de la situación económica y social a la que se califica de «honda tragedia colectiva» y se acusaba al gobierno republicano de haberse «colocado en situación contemplativa cuando se ha tratado de mermar privilegios, de destruir injusticias...»; para, posteriormente, criticar una visión minoritaria, simplista y espontánea de la revolución, reclamarse «revolucionarios, sí; pero no cultivadores del mito de la revolución», «...la Confederación es una organización revolucionaria, no una organización que cultiva la algarada, el motín... el culto de la violencia, de la revolución por la revolución».[6]

En el pleno de la CNT catalana (Sabadell, abril de 1932) se provocó la salida de los sindicatos sabadellenses de la CNT, la dimisión de Pestaña del Comité Nacional y la de Mira como secretario del Comité Regional. A finales de 1932 se constituyó la Federación Sindicalista Libertaria y durante 1933 se fueron añadiendo a esta escisión los llamados sindicatos de oposición. Peiró participó en este proceso, pero nunca en responsabilidades destacadas y siempre buscando puntos de retorno. Sus principales actividades se centraron en sus escritos en Cultura Libertaria y Sindicalismo y en su dedicación a la cooperativa del vidrio de Mataró. En 1935, formuló una serie de condiciones mínimas para la reunificación.[7] Ésta se produjo en 1936.

Revolución y guerra: de la cooperativa al ministerio

En julio de 1936 asumió una vicepresidencia del Comité Antifascista de Mataró. Entre agosto y octubre denunció en diversos medios (Solidaridad Obrera, Llibertat) la irresponsabilidad de los grupos incontrolados y sus prácticas que deshonraban la Revolución.[8]

También expuso sus opiniones sobre la necesidad de un esfuerzo económico de guerra basado en el control sindical de la producción y en la eficiencia del proletariado; de un mando único (sin discriminación de los diferentes sectores ideológicos de las milicias) y de la «profesionalización» de la guerra; y de la entrada de la CNT y de la FAI en los gobiernos de Catalunya y de España, para evitar actuaciones contrarias a los intereses futuros de la clase obrera y para afirmar la posición de la CNT y su papel en el triunfo sobre la sublevación militar. Igualmente, planteó una República Social Federal como forma de gobierno para la etapa posterior a la guerra.[9]

Fue uno de los cuatro ministros de la CNT (junto a García Oliver, Montseny y López) en el Gobierno de Largo Caballero. Desde el Ministerio de Industria ideó un decreto de incautaciones y de intervención en la industria y la minería. No se trataba de una nacionalización, el gobierno republicano colaboraba en la gestión que era responsabilidad de las organizaciones sindicales y respetaba los procesos de colectivización. También proyectó la creación de un banco de crédito industrial que redistribuyese los beneficios de determinadas empresas para cubrir déficits de empresas necesarias y nuevas inversiones. La oposición sistemática de Negrín, ministro de Hacienda, retrasó sus proyectos o los dejó reducidos a determinados sectores (textil, minas de Puertollano y Peñarroya).

La crisis de mayo de 1937 en Catalunya provocó la salida de la CNT de los gobiernos de la Generalitat y la República. Peiró retornó a su trabajo, dio conferencias sobre su actividad gubernamental[10] y publicó una serie de duros artículos contra el PSUC y el PCE a los que acusaba de la persecución del POUM y de ampararse en la unidad antifascista para extender su influencia. En agosto, se hizo cargo de la dirección del Catalunya, vespertino en catalán de la CNT.
En abril de 1938, la CNT entró de nuevo en el gobierno republicano y fue nombrado comisario general de Energía Eléctrica. En aquella época, Peiró preparaba un libro sobre la más adecuada gestión de los recursos económicos de España. Sus artículos recogen la crítica a las nacionalizaciones de las empresas, excepto algunas de carácter estratégico, y su defensa de las colectivizaciones como forma de que los trabajadores realizaran las tareas de gestión y dirección de la producción.[11]



En los últimos meses de la guerra, sus escritos combatían el derrotismo y alertaban sobre el quintacolumnismo e iniciaban a una revisión del anarcosindicalismo desde la reciente experiencia de la revolución y la guerra.[12]

Exilio, detención y entrega al régimen franquista por la Gestapo

Atravesó la frontera francesa el 5 de febrero de 1939, acompañado de su hijo Josep. Tras unos días de detención y una corta estancia en Perpinyà, se reencontró con el resto de su familia en Narbona. Posteriormente se trasladó a París para representar a la CNT en la Junta de Ayuda a los Refugiados Españoles (JARE). La función de Peiró fue la de sacar de los campos de concentración franceses a refugiados de la CNT, auxiliarlos y procurarles el viaje a México.
A pesar de que era consciente de que la invasión nazi impediría nuevas partidas, no tomó el último avión hacía México y permaneció en Francia para no abandonar ni a los exiliados ni a su familia.

En la huida de París hacia Narbona fue detenido por las tropas alemanas y conducido de nuevo a la capital. La policía francesa, para evitar su caída en manos de la Gestapo, le entregó una orden de expulsión del país. Fue detenido nuevamente, entregado a las tropas nazis, y trasladado a Tréveris (Renania).[13]

En enero de 1941, el Ministerio de Asuntos Exteriores franquista, dirigido por Serrano Súñer, inició los trámites de extradición. El 19 de febrero, Peiró fue entregado a las autoridades franquistas en Irún. Como en otros casos, se trataba de una simple entrega de indeseables entre dos regímenes aliados.[14]

Consejo de guerra y fusilamiento

Peiró pasó primero por la Dirección General de Seguridad de Madrid, donde fue sometido a interrogatorios y malos tratos. Su primera exculpación, basada en su oposición a las brigadas de control y su defensa de determinadas personas ante los consejos de tribunales revolucionarios, fue confirmada por la policía de Barcelona. No obstante, el delegado de información de FET y de las JONS de Mataró le acusó por omisión de crímenes y robos.

El proceso fue aplazado de manera excepcional, no acostumbraban a pasar más de dos meses entre la entrega y la sentencia condenatoria. Fue trasladado, en abril de 1941 a Valencia. Hasta diciembre no se abrió el proceso sumarial. Esta tardanza parece que tuvo relación directa con los intentos de una parte del régimen de convencerlo para que asumiera la dirección de los sindicatos franquistas. Su negativa aceleró el proceso. El fiscal formuló sus acusaciones en mayo de 1942, el defensor militar de oficio fue nombrado en junio y el 21 de julio se pronunció sentencia.

En el juicio militar, declararon a favor de Peiró una serie de personas vinculadas a los vencedores. De nada sirvieron, la Falange de Mataró aumentó el tono de las acusaciones y el fiscal incluso le hizo responsable de la Semana Trágica de 1909. La sentencia fue pena de muerte y no tramitación expresa de propuesta de conmutación. El 24 de julio, Peiró —junto a otros seis cenetistas— fue fusilado en el campo de tiro de Paterna.[15]

75 aniversario

En 1989, por expreso deseo de su familia y después de múltiples gestiones, los restos mortales de Joan Peiró fueron trasladados al cementerio viejo de Mataró, donde reposan junto a los de su compañera. Desde entonces, cada 24 de julio, la CGT, otras organizaciones sindicales, ciudadanas y políticas y muchas personas participan en el acto de homenaje en dicho cementerio.

Este año, con motivo del 75 aniversario, se ha constituido una comisión ciudadana en Mataró que organiza todo una serie de actos, conferencias, espectáculos y reconocimientos diversos.[16]
En paralelo, en Sants y Badalona, sus respectivas comisiones de memoria histórica, organizarán también eventos en recuerdo de Peiró. La Fundación Salvador Seguí participa activamente en todas estas iniciativas.
Emili Cortavitarte Carral


Publicado en Rojo y Negro, julio-agosto de 2017 

Notas:



[1]Gabriel, Pere: Joan Peiró. Escrits 1917-1939, Edicions 62 (Barcelona, 1975), pp. 7-12.
[2] Buenacasa, Manuel: El movimiento obrero español 1886-1926, Ediciones Júcar (Madrid, 1977), pp. 83-90.
[3] Colomer, Margarida: Cooperativisme i moviment obrer; Editorial Alta Fulla (Barcelona, 1986).
[4] Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo, editado en Mataró en 1925. También, en Gabriel, P.; pp 17-18 y 63-109.
[5] Tavera, Susanna: Solidaridad Obrera (1915-1939), Diputació de Barcelona (Barcelona, 1992), pp 50-57.
[6] Vega, Eulàlia: El trentisme a Catalunya, Curial (Barcelona, 1980), pp 255-260.
[7] Vega, Eulàlia: Entre revolució i reforma. La CNT a Catalunya (1930- 1936), Pagès Editors (Lleida, 2004).
[8] Peiró, Joan: Perill a la reraguarda, Editorial Alta Fulla (Barcelona, 1987).
[9] Gabriel, P., pp. 27-28 y 495-514.
[10] Se publicó un folleto con el título De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria, Ediciones de la Comisión de Propaganda y prensa del Comité Nacional de la CNT, (Valencia, 1937) .
[11] Gabriel, P., pp. 30-32 y 515-559.
[12] Problemas y cintarazos, su última producción, se imprimió en Rennes en 1946.
[13] Peiró Olives, José: Juan Peiró, teórico y militante del anarcosindicalismo español, Foil (Barcelona, 1978), pp. 79-97.
[14] Balcells, A., pp. 215-220.
[15] Balcells, A., pp. 220-251.
[16] www.cooperadorsdemataro.coop/joanpeiro/