lunes, 30 de julio de 2012

«UN MUNDO VIGILADO» DE ARMAND MATTELART




Cuando desaparece la distinción entre normalidad y excepción, todos vivimos bajo sospecha. La vigilancia ordena el mundo con un ojo para el que cualquier gesto es potencialmente delictivo o peligroso. Los datos de la vida privada y de la vida pública se mezclan en un registro exhaustivo de nuestros movimientos con el que se debe evaluar el nivel de amenaza que cada uno de nosotros representa para el correcto funcionamiento del sistema. Desde la tarjeta de cliente del supermercado hasta los datos biométricos de los nuevos pasaportes, desde las normativas cívicas que organizan cómo comemos, nos sentamos y nos desplazamos en la calle, hasta las cámaras omnividentes de Google Earth, en todo momento estamos siendo vigilados con nuestro consentimiento.

El mundo global se ha convertido en una sociedad de la sospecha basada en una confiscación consentida de la libertad. ¿Cómo ha sido tan fácil nuestro consentimiento y nuestra colaboración en la instauración de este nuevo régimen de dominio exhaustivo sobre nuestras vidas? ¿Cómo se explica que genere tan poca resistencia? El miedo ha entrado en nuestras vidas occidentales de la mano del terrorismo, la inmigración ilegal y la precarización económica. En las últimas décadas no hemos vivido grandes guerras dentro de nuestras fronteras y sin embargo nos sentimos amenazados. Esto podría explicar la facilidad con la que el poder despliega sus tentáculos y se hace dueño de nuestros datos y nuestros comportamientos. Pero explicar la intensidad de la vigilancia actual solamente a través de la gestión del miedo tras el 11-S sería insuficiente. Armand Mattelart da un paso más en este libro: inscribe la realidad de la vigilancia mundial actual en la historia de los lenguajes, los saberes y las instituciones que desde finales del siglo XIX hasta hoy han establecido y garantizado el orden de las sociedades modernas. Con este trabajo, el abstracto debate entre seguridad y libertad toma cuerpo en una historia paradójica y compleja en la que vemos cómo democracia y vigilancia, liberalismo y seguridad nacional, comunicación y control se entrelazan y se empujan entre sí hacia la conformación de un mundo al que difícilmente podemos llamar «libre». El mundo vigilado que habitamos no nació el 11 de septiembre de 2001 ni es el resultado de una deriva fascista de determinados gobiernos. Es hijo de una larga historia científica, policial, económica y geopolítica de la que los países llamados democráticos son los principales artífices.

domingo, 29 de julio de 2012

SOCIEDADES DE CONTROL






A principios de 1872, el joven Nietzsche dicta en Basilea una serie de cinco conferencias que se recogerán posteriormente con el título Sobre el porvenir de nuestras instituciones educacionales. La mirada del moralista lleva a cabo en ellas una crítica radical del modelo de educación puesto en obra en los gimnasios de humanidades, crítica que acabará por impugnar el proyecto mismo de una enseñanza general obligatoria. Se trata —nos dirá allí— de instituciones donde se «promociona la miseria del vivir», donde, necesariamente, la cultura es puesta «al servicio de los fines del Estado».

Un siglo más tarde, en 1975, Michel Foucault, publica Vigilar y castigar:  Nacimiento de la prisión, una suerte de genealogía de la moral moderna de la que se desprenden dos evidencias simples, pero de graves consecuencias. La primera de ellas es la constatación de una profunda complicidad entre todas las instituciones totales: no sólo aparecieron en el mismo momento histórico la fábrica y el cuartel, la escuela y el hospital, el manicomio y la cárcel, sino que además la garantía de su eficacia respectiva es la misma: la puesta en obra de una idéntica tecnología disciplinaria. Es por ello que la fábrica se parece tanto a la cárcel, que a su vez se parece al cuartel, que se parece tanto al hospital, que a su vez se parece a la escuela… La segunda evidencia sigue naturalmente de la anterior: el ejercicio de ese poder disciplinario que encontramos por igual en todas las instituciones totales nos muestra un rostro que se aviene mal con la imagen clásica del poder. Se trata de un poder antes normalizador que legislativo, microfísico, local y relativamente autónomo respecto a las instancias económicas. Un poder que encuentra su especificidad en ese gesto disciplinario mediante el cual el tiempo de vida de los hombres es convertido en un determinado empleo del tiempo (tiempo de trabajo en la fábrica, de instrucción en el cuartel, de encierro en la cárcel). No es de extrañar entonces que se saludara el análisis de Foucault como la posibilidad de una nueva teoría de lo político, mediante la cual alcanzaría dignidad discursiva toda una dimensión de la lucha política (la resistencia contrainstitucional, la disidencia moral) hasta entonces criminalizada como reformista por «los portavoces de la vanguardia del movimiento obrero».

viernes, 27 de julio de 2012

TERRASSA PELS DRETS CIVILS I LES LLIBERTATS DEMOCRÀTIQUES



TERRASSA PELS DRETS CIVILS
I LES LLIBERTATS DEMOCRÀTIQUES

Arran de la vaga del 29 de març hem pogut veure un increment de les pràctiques repressives, però ja abans havíem viscut una preparació del terreny, expressada en els intents de desprestigiar mediàticament els participants a les acampades del 15-M o en intervencions policials desmesurades com les de la plaça de Catalunya a Barcelona o en les protestes estudiantils contra el Pla Bolonya d’ara fa uns anys, o les de València o les de la vaga del 29-S, que no responen a un creixement d’incidents en les protestes, sinó a una estratègia deliberada que pretén criminalitzar i atemorir els que dissenteixen.

miércoles, 25 de julio de 2012

EL DERECHO PUEDE SER UN ARMA VALIOSA PARA AQUELLOS QUE SE RESISTEN AL PODER






Entrevista a Jaume Asens, abogado y defensor de los derechos humanos

¿Cuál es el mensaje central de su libro?

No hay derecho(s) no pretende ser un libro de vanguardia, sino, más bien, un libro de retaguardia que lo que intenta es recoger las conocimientos y experiencias adquiridas durante todos estos años en espacios de luchas por los derechos humanos, en los movimientos sociales. El título básicamente es un grito vinculado a los oprimidos, una exclamación de injusticia que sienten aquellos que, de algún modo, la viven. Es un grito antiguo, de quien se revelaba contra los dioses, de las mujeres contra el patriarcado, de los trabajadores contra el poder empresarial o de los disidentes contra el poder religioso. Históricamente ha sido la bandera de aquellos que han impugnado al poder. Es una exigencia ético-moral que, muchas veces, se ha hecho contra la legalidad que produce el poder.

lunes, 23 de julio de 2012

OCUPEM EL FUTUR!


Josep Maria Antentas: «Ocupem el futur!»
Trobada de col·lectius de Terrassa per articular i enfortir propostes i lluites
Terrassa, 7 de juliol de 2012


La crisi econòmica que estem vivint a la Unió Europea comença oficialment amb la caiguda de Lehman Brothers fa quatre anys. Es parla llavors d’una refundació regeneradora del capitalisme, però com que no es produeix de forma immediata una reacció social, és el capitalisme financer que regeix el planeta qui endega una ofensiva amb una voluntat de canvi, la de liquidar un capitalisme que respectava un mínim de drets socials.

D’altra banda, tot i que les reunions del G20 pretenien presentar la crisi com una cosa passatgera, la realitat és que es tracta d’una crisi que en té per llarg. Si al seu primer estadi el centre del problema es trobava al sistema financer, ara qui té el protagonisme és el deute públic, magnificat pels rescats bancaris, i demà serà la recessió provocada per l’austeritat d’avui. No hi ha control, tothom pot veure que estem en una espiral en la qual buscant solucions s’obren nous problemes sense tancar el vells.

A casa nostra, l’impacte d’aquesta crisi desenfrenada i d’aquesta agressivitat del capitalisme financer ha anat deixant rere seu un rastre d’atur, precarietat laboral, degradació dels serveis públics, desnonaments i misèria.

La reacció dels treballadors i les treballadores davant la crisi ha estat lenta perquè es venia d’un llarg procés d’afebliment del moviments obrers i socials, i perquè la crisi va anar afectant per etapes diferents sectors i, al començament, els ajuts familiars o de l’estat n’esmorteïen els efectes de manera momentània. Però en el moment en què l’impacte afecta sense pal·liatius un sector important de la població, de sobte i de manera clara es comprèn la gravetat de la crisi. Tampoc llavors hi ha una reacció immediata, no oblidem també que tota crisi és un xoc brutal en una societat, i quan un té un xoc...



(Podeu seguir la resta de la xerrada a l'audio enllaçat a sota.)



(Podeu seguir la resta de la xerrada al vídeo enllaçat a sota.)




domingo, 22 de julio de 2012

NO NOS ENGAÑEMOS





Sábado por la noche. Me pillé la mano con la puerta de la cocina (soy muy propensa a los accidentes domésticos: soy sagitario y no tengo «conciencia de mi cuerpo»). Me presenté sola en el hospital de Sant Pau porque mi compañero se quedaba a cuidar de mi hija. Me pasaron a la sala de espera. Allí había una niña, venga a... llorar.... Le pregunté su edad. Tenía 18 años, estudiaba en Barcelona, tenía una otitis. Llevaba dos horas allí. Su familia estaba en Girona. Yo sé que las otitis duelen muchísimo, he pasado alguna. Pero creo que también lloraba porque estaba asustada y sola. Me presenté ante la enfermera. Le dije que por favor le dieran un calmante a esa chica. Me dijo que como enfermera ella no podía administrar nada sin autorización del médico.

—¿Y dónde está el médico?
—Ocupado, y aún puede tardar horas.
Y luego me miró:
—Tú eres escritora, ¿no? Escríbelo.  Escríbelo. Cuenta cómo está la situación.

Y eso he decidido hacer.

viernes, 20 de julio de 2012

MANIFESTACIÓ 19 DE JULIOL DE 2012 - VALLÈS OCCIDENTAL






NO CALLEM! NO ENS RESIGNEM! PLANTEM CARA!

El proppassat 11 de juliol varem poder veure la sessió parlamentària més vergonyosa en la poca història democràtica de l’Estat espanyol. Mai un Parlament, millor dit, una majoria parlamentària, havia mostrat unes actituds de tal menyspreu, grolleria i escarni envers al poble al qual representen.

El 13 de juliol el Consell de Ministres concretava les mesures anunciades en els RD Llei 20/2012 i 21/2012, fent palès un definitiu atac als fonaments de l’Estat de Dret i el propi sistema democràtic, que consuma un frau electoral sense precedents i d’enorme magnitud, que aboca als ciutadans a una depressió econòmica de conseqüències demolidores per a les persones i les famílies del país, desviant recursos públics a l’empresa privada, de forma perversa, com la baixada de cotitzacions, excusa per d’aquí uns mesos posar en dubte la sostenibilitat de la seguretat social.

El govern carrega altre cop contra les persones que pitjor ho estan passant: un menyspreu brutal contra els aturats i aturades que els condemna a l’exclusió social.

miércoles, 18 de julio de 2012

LA LLUITA FA LA LLEI!



Gerardo Pisarello: «La lluita fa la llei!»
Trobada de col·lectius de Terrassa per articular i enfortir propostes i lluites
Terrassa, 7 de juliol de 2012


La meva intervenció —sóc jurista, em dedico al dret— pretén reflexionar sobre la relació entre la llei, la legalitat o el dret amb les lluites socials en el context actual de crisi.

Des de les classes populars, tradicionalment s’ha vist la legalitat amb una certa desconfiança, com una eina del més forts en la seva lluita contra els més febles, i s’ha pensat que calia oferir-hi resistència a partir d’altres criteris de legitimitat. El primer gran acte de rebel·lia contra la llei el trobem al món clàssic, a la tragèdia Antígona, quan la protagonista s’enfronta a la llei dictada pel rei Creonte i desobeeix en nom d’una ètica alternativa a la que defensa la llei. Aquesta actitud de rebel·lia es va anar intensificant amb l’arribada del capitalisme, quan s’adquireix de manera generalitzada consciència que la llei es una expressió del poder i que el que hem de fer nosaltres —les classes populars i els moviments socials— és oferir resistència a les lleis que permeten el manteniment del capitalisme.

Però aquesta rebel·lia es torna més complexa d’aplicar precisament amb l’aparició de l’Estat modern que acompanya el capitalisme, perquè el poder mateix no segueix la seva pròpia legalitat i així, per exemple, defensa la llibertat d’expressió per transmetre les seves idees des dels mitjans de comunicació, però la reprimeix quan és exercida pels moviments populars al carrer; defensa la seguretat jurídica quan es tracta de protegir les inversions, però la incompleix quan es tracta de protegir els contractes laborals. Engels citar aquesta frase d’un dels polítics més importants de la burgesia liberal del seu temps: «La legalitat ens mata», indicant que eren els «subversius» els més interessats en que s’apliqués la llei mentre que la gent d’ordre tenien interès a trencar-la. Hi ha també l’exemple de l’advocat anarquista Pietro Gori que, quan l’any 1885 ha de defensar vint-i-quatre obrers anarquistes acusats d’associació il·lícita, s’adreça al jutge i diu: «El primer que vull dir aquí...».


(Podeu seguir la resta de la xerrada a l'audio enllaçat a sota.)


(Podeu seguir la resta de la xerrada al vídeo enllaçat a sota.)



martes, 17 de julio de 2012

CONTRA EL FRAUDE HIPOTECARIO, POR EL DERECHO A LA VIVIENDA



¡Terrassa libre de deshaucios!



El pasado domingo 22 de febrero de 2012 se constituyó en Barcelona la Plataforma de Afectados por la Hipoteca.

Dicha Plataforma denuncia que:

1.    Hay miles de familias en situaciones dramáticas, sin poder pagar la hipoteca o a punto de dejar de pagarla. Muchas están ya en fase de ejecución hipotecaria, por lo que temen ser desahuciadas en los próximos meses. La mala regulación del sistema bancario español hace que no sólo corran el riesgo de perder sus casas y quedarse en la calle, sino también de mantener parte de la deuda, ya que ahora los bancos están tasando las mismas viviendas a precios inferiores.

2.  La administración no está proponiendo ninguna solución. La “moratoria ICO”, anunciada por el gobierno, no sólo no resuelve el problema sino que lo aplaza y lo complica al aumentar los intereses. Además, los criterios de aplicación dejan fuera a las familias en situación de mayor vulnerabilidad y en muchos casos los bancos se niegan a aplicarla, ya que no están obligados.

lunes, 16 de julio de 2012

POESÍA, DIGNIDAD Y REVOLUCIÓN






Hace poco alguien me describió como un poeta. No entiendo por qué lo dijo, porque no escribo poesía pero yo me sentía enormemente halagado, a pesar de saber que él lo entendía como un insulto, o una descalificación. Lo entendía como descalificación porque estaba diciendo que la teoría revolucionaria no se debe confundir con la poesía. La poesía es peligrosa porque tiene que ver con un mundo bello pero irreal, mientras que la teoría revolucionaria tiene que ver con el mundo real de lucha dura. En este mundo real de lucha, hay que enfrentar lo feo con lo feo, las armas con las armas, la brutalidad con la brutalidad.

No estoy de acuerdo con este argumento. Al contrario, quiero proponer que la teoría y práctica revolucionarias tienen que ser poéticas o artísticas para ser revolucionarias, y también que el arte tiene que ser revolucionario para ser arte.

(Perdónenme por favor si hablo de revolución. Sé que es una palabra pasada de moda. Nada más, tomo como punto de partida que todos sabemos que el capitalismo es una catástrofe para la humanidad, y que si no logramos deshacernos de él, si no logramos cambiar el mundo de forma radical, es muy posible que los humanos no vayamos a vivir muchos años. Por eso hablo de revolución.)

domingo, 15 de julio de 2012

«ELS CATALANS DE FRANCO»




On són els qui el van plorar amb llàgrimes amargues la nit 20-N de 1975? Qui els representa políticament? Per què tantes i tants repeteixen que Franco va lluitar contra els catalans i que va ser tot el poble català el qui va perdre la guerra civil?

Tot i que al juliol de 1936 Catalunya rebutja l'aixecament militar, són molts els catalans que se senten afins —per ideologia, per càlcul polític o per interessos— a tot allò que el general Franco representa, i des del primer moment nombroses famílies catalanes s'uneixen a la causa dels sublevats, ja sigui passant-se a l'altra zona, o bé esperant el seu triomf. La denominació catalans de Burgos, aplicada al grup fundador del setmanari Destino, té a Catalunya una notable força social, cosa que permet a Franco, a partir de 1939 i fins a 1975, governar el territori català amb singular comoditat i mitjançant persones catalanes. A mesura que passen els anys, el col·laboracionisme amb el Règim s'incrementa amb personalitats de tots els sectors professionals. L'aparició tardana d'una oposició antifranquista, inclús en els rengles de la burgesia, no atenua l'esmentat col·laboracionisme, que porta a bastants dels seus membres a formar part del Govern. Aquesta obra aborda, per primera vegada, la història dels qui durant gairebé quaranta anys —militars, eclesiàstics, polítics, empresaris, periodistes, professionals de tot tipus— van constituir des dels fronts més diversos un ferm puntal del general Franco a Catalunya i des de Catalunya. (Text de la contraportada del llibre «Els catalans de Franco».)

Tot i l’opinió estesa entre alguns adolescents i iaios sobre que tots els espanyols roben als catalans així, en conjunt, sense matisos i tot i alguna opinió vomitiva i vomitada com la d’un sociòleg terrassenc que creu que el gran problema de Catalunya són els «sindicalistes xarnegos» —vaja, el xarnegos en general—, a qui caldria cremar a la foguera, hi ha persones que opinen que són les classes privilegiades les que roben a les classes populars en conjunt, sense discriminar per ètnies, i que el gran problema de Catalunya són els oligarques autòctons que pensen que Catalunya serà de dretes o no serà.                         
                       
Potser Ignasi Riera, autor del llibre Els catalans de Franco, és un d'aquests «impertinents» i potser per aquesta impertinència seva —i per altres coses— no es reedita el seu llibre. Llegiu almenys un fragment de la cloenda: 
                      

No és, aquest, un llibre lineal. Ben al contrari: hi desfilen personalitats d'àmbits distints, amb tractaments específics i mirant tothora de presentar-los a partir d'allò que d'altres han escrit sobre ells. Perquè el llibre no vol ser original i sí un element d'estímul a la recerca dels fons documentals que esperen l'interès dels investigadors per tornar a incorporar-se al debat actiu.

Qui va ser català de Franco? Quins graus de compromís va tenir cada un dels ressenyats amb el règim del General?

Ja entre les hipòtesis de treball insistia en aquesta: el franquisme va durar molts anys i, com explica Edmon Vallès en la seva esplèndida història gràfica del franquisme a Catalunya, va anar evolucionant des de dins, en gran part per les pressions externes, pel canvi de conjuntura socioeconomicopolítica com també per la força creixent de l'oposició interior.

Afegiria, a més, que molts van creure en la tàctica de l'entrisme pur o d'una col·laboració circumstancial, amb la voluntat de fer que les coses canviessin des de dins, amb la injecció de tècnica i de racionalitat com a mesura per fer variar el règim franquista. Com que aquest no és un llibre destinat a analitzar comportaments ni a emetre judicis per dir qui ha estat innocent i qui és declarat culpable, ens limitem a dir que sí, que hi ha hagut des de la voluntat d'uns d'aprofitar-se del sistema fins a la bona fe d'altres, que es limitaven a anar tirant, a una distància plausible de la maquinària repressiva del franquisme.


En tot cas, crec que el suport al règim del general Franco a Catalunya li va arribar, en primer lloc, de segments importants de la burgesia catalana, disposada a claudicar davant qui sigui per tal d'acabar amb una República que donava ales als treballadors i que permetia actuacions arbitràries.


El segon gran suport el va rebre Franco, a Catalunya, per part de l'Església catòlica, des de la seva jerarquia fins als ordres religiosos —com la Companyia de Jesús— més perseguits en temps republicans. [...]


El tercer suport a la pervivència del Règim compta amb la repressió dels funcionaris, substituïts per nous personatges, clarament franquistes i que se saben a Catalunya per dret de conquesta. Els estudis sobre la persecució als mestres republicans, la seva depuració i el seu exili forçós, té, com a contrapartida, que aquests van ser substituïts per agents actius del franquisme realment existent.

El quart suport ve de l'invent del Sindicato Vertical: tant els dirigents sindicals més de base com els jerarques sindicals tenen clara la missió d'anorrear fins a la darrera petja l'important moviment obrer català.

Una altra eina del franquisme van ser els càrrecs públics, nomenats digitalment i des de dalt: governadors civils, alcaldes, diputats provincials i procuradors a Corts.


Són, a més, el sector més greument responsable del manteniment del franquisme a Catalunya, amb un suport explícit, jurat, a les consignes de tot allò que Franco significava a Catalunya.

La premsa, emmordassada, censurada, va comptar també amb devots professionals de l'adulació, disposats tothora a afalagar el vencedor i a perpetuar-ne el domini.

Hi hauria, finalment, molta gent anònima, cansada, inicialment, pels estralls i les misèries de la guerra... que va haver de suportar una terrible postguerra i que es va anar adaptant a les trapelleries necessàries per subsistir.


El reportatge de Sebastià Sorribas sobre la vida al Xino als anys 40 continua essent, ara i avui, un instrument vàlid per analitzar els comportaments de tantes i de tants que van dir que sí amb el cap encara que haguessin dit que no amb el cor. O a l'inrevés.



En fi, tant de bo que alguns historiadors i es plantegessin continuar la tasca que, entre altres catalans amb dignitat, han fet persones com Ignasi Riera; tant de bo que alguns historiadors terrassencs posessin noms i fets als terrassencs de Franco.

Per acabar, per si algú no ha entès el missatge, aquí teniu una llista d'alcaldes franquistes. Cerqueu xarnegos o sindicalistes i traieu conclusions!




ALCALDES DEL PERIODE FRANQUISTA (1939-1979)

A LES PRINCIPALS POBLACIONS CATALANES



ARENYS DE MAR

- Jaime Ferrer-Calbetó Ferrer (1939-1952). Farmacèutic.

- Jose Maria Pons Guri (1952-1957). Advocat.

- Joaquín Doy Guri (1958-1972). Advocat.
- Mariano Salmerón López (1972-1979). Comptable.

BADALONA
- Miguel Sotero Llull (1939-1940). Sabater.
- Salvador Serentill Costa (1940-1945). Propietari.
- Luís Maristany Polanco (1945-1954). Advocat.
Santiago March Blanch (1954-1961). Industrial i comerciant
- José Torras Trias (1961-1964). Enginyer industrial.
- Felipe Antoja Vigo (1964-1974). Propietari d'una agència de viatges
- Isidro Caballería Pla (1974-1977). Químic.
- Alfonso Ramos Cruz (1977-1979). Metge.

BARCELONA
- Víctor Felipe Martínez (1939). Capità de la Legió.
- Miguel Mateu Pla (1939-1945). Industrial i financer.
- José María de Albert y Despujol (1945-1951). Industrial i propietari.
- Antonio María Simarro Puig (1951-1957). Advocat.
- José María Porcioles Colomer (1957-1973). Notari i advocat.
- Enrique Masó Vázquez (1973-1975). Enginer industrial i empresari.
- Joaquín Viola Sauret (1975-1976). Advocat.
- José María Socías Humbert (1976-1979). Advocat

BERGA
- Andrés Bartrina Arissó (1939). Industrial i propietari.
- José Pla Gener (1939-1940/1954-1958). Farmacèutic i propietari.
- Estanislao Boix Guitart (1940-1951). Director d'escola.
- José María Vilardaga Pujol (1951-1954). Farmacèutic, advocat i propietari.
- Juan Noguera Sala (1958-1979). Pèrit mercantil i propietari.

CORNELLÀ DE LLOBREGAT
- Lorenzo Marigó Poblet (1939-1940).
- Mariano Medina Clavero (1940-1945). Capità de la Guàrdia Civil.
- Ramon Gaya Massot (1945-1951). Propietari i industrial fonedor.
- José Rius Carreras (1951-1969). Industrial saboner.
- José María Ferrer Panadés (1969-1978). Advocat.
- Juan Seijo Viñas (1978-1979).

GIRONA
- Juan Tarrús Bru (1939). Oftalmòleg.
- Alberto de Quintana Vergés (1939-1946). Advocat.
- Antonio Franquet Alemany (1946-1957). Militar.
- Pedro Ordís Llarch (1957-1967). Metge.
- José Bonet Cufí (1967-1972). Llicenciat en Ciències.
- Ignacio de Ribot y de Balle (1972-1979). Advocat.

GRANOLLERS
- Francisco Sagalés Corderas (1941-1947). Rendista.
- Francisco Camps Puntas (1947-1950). Metge.
- Jaime Raich Serra (1950-1953). Ramader.
- Carlos Font Llopar (1953-1962). Industrial.
- Joaquín Trullás Cunillera (1963).  Enginyer industrial.
- Francisco Llober Arnán (1964-1979). Veterinari.

L'HOSPITALET DE LLOBREGAT
- José Wenceslao Marin López (1939).
- Enrique Jonama Darnaculleta (1939-1944 i 1945-1952). Comerciant.
- José Puig Miracle (1944-1945). Gestor.
- José Taya Solanes (1952-1956). Majorista carnisser.
- Ramon Solanich Riera (1952-1966). Metge.
- José Matías de España Muntadas (1962-1973). Enginyer industrial.
- Vicente Capdevila Cardona (1973-1977). Advocat.
- Juan Perelló Masllorens (1977-1979). Director d’empresa química.

IGUALADA
- José María Lladó Bausilí (1939-1941 i 1955-1956). Fabricant tèxtil.
- Francisco Matosas Roca (1941-1951). Propietari i apoderat de banca.
- Francisco Llansana Torrents (1951-1955). Pèrit i fabricant tèxtil.
- Jaime Costa Roch (1956-1957). Tècnic en pells.
- José Singla Morera (1957-1963). Farmacèutic.
- José Antonio García Urgelés (1963-1971). Advocat.
- Ramon Grau Vilaseca (1971-1979). Apoderat i administrador.

LLEIDA
- Valentín Martín Aguado (1938-1939). Capità d'infanteria.
- Ramon Areny Batlle (1939-1941). Empresari.
- Juan José Arnaldo Targa (1941-1943).
- Víctor Hellín Sol (1943-1952). Perit mercantil.
- Blas Mola Pintó (1952-1957). Industrial i propietari.
- Francisco Pons Castellà (1957-1967). Farmacèutic.
- Juan Casimiro de Sangenís Corriá (1967-1974). Farmacèutic i propietari agrícola.
- Miguel Montaña Carrera (1974-1976). Advocat.
- Ernesto Corbella Albiñana (1976-1979). Advocat.

MANRESA
- Domingo Prunés Miquel (1939-1943). Procurador de tribunals.
- Juan Montardit García (1943-1945). Metge.
- Juan Prats Pons (1945-1958). Industrial i perit industrial.
- José Moll Vall (1958-1964). Empresari de transports.
- Ramon Soldevila Tomasa (1964-1975). Advocat.
- Ramon Roqueta Roqueta (1975-1979). Industrial vinater.

MATARÓ
- Juan Brofau Cusidó (1939-1940). Industrial tèxtil.
- José Martí Pascual (1940-1946).
- Joaquín Boter de Palau (1946-1948). Propietari i empresari agrícola.
- Antonio Cabot Bover (1948-1952). Industrial.
- Emilio Albó Franquesa (1952-1955). Empresari de comerç.
- Pedro Crespo Gil (1955-1972). Industrial.
- Antonio Martí Coll (1972-1973). Advocat.
- Francisco Robert Graupera (1973-1977). Enginyer de monts.
- Francisco Salas Moret (1977-1979). Veterinari.

SABADELL
- Eduardo Tormo García (1939). Jutge municipal.
- Esteban María Relat Corominas (1939). Metge.
- Ramon Albareda Masip (1939-1940). Jardiner.
- Juan Mari Corominas (1940-1942). Advocat.
- José María Marcet Coll (1942-1960). Industrial tèxtil.
- Antonio Maria Llonch Gambus (1960-1965). Industrial tèxtil.
- José Burrull Bonastre (1965-1976). Comerciant paperer.
- Ricardo Royo Solé (1976-1979). Industrial tèxtil.

SANT ADRIÀ DEL BESÒS
- Juan Maymó Bruguera (1941-1942). Dependent mercantil.
- José Sabater Ferruz (1942-1952). Industrial.
- Javier Casellas Fábregas (1952-1961). Intendent mercantil.
- José Narbon Noet (1961-1966).Tècnic i propietari metal·lúrgic.
- Francisco Roqueta Prat (1966-1973). Industrial cartoner.
- Juan Oller Valls (1973-197?). Propietari agrícola.
- Miguel Blasco Badía (197?-1979). Aparellador i contractista d'obres.

SANT BOI DE LLOBREGAT
- Benito Puig Vilaplana (1939-1940 i 1945-1951). Propietari agrícola.
- Arturo Ferran Forns (1940-1945). Aparellador.
- Jaime Ferrer Poblet (1951-1961). Advocat.
- José Milá Gelabert (1961-1969). Tècnic Industrial.
- José Figueras Torras (1969-1973). Industrial tintorer.
- José Sebastián Gabarró Casanovas (1973-1976). Comerciant.
- Juan Martí Lladó (1976-1979). Agricultor i propietari.

SANT FELIU DE LLOBREGAT
- Juan Sans Martí (1939-1940 i 1941-1945). Fuster i propietari.
- Enrique Sabaté Roca (1940-1941).
- Antoni Batllari Comas (1941). Propietari agrícola.
- Jaime Sans Font (1944-1945).
- Miguel Ribas Ricart (1945-1947). Propietari.
- José Monmany Amat (1947-1957). Propietari.
- Pedro Miras Blay (1957-1970). Fabricant i professor d’ebenisteria.
- José Antonio Oliveras Bou (1970-1973). Propietari agrícola.
- Joaquín Armengol Grané (1973-1978). Pèrit agrícola.
- Manuel Díaz Dieste (1978-1979). Pèrit industrial.

SANT SADURNÍ D'ANOIA
- Antonio Llopart Rovira (1939-1942). Propietari agrícola.
- Francisco Coca Gregorio (1942-1945). Tècnic industrial.
- José Mestres Manobens (1945-1946). Industrial del cava.
- Juan Miró Galofré (1946-1958). Industrial del cava.
- Francisco Oliver Garriga (1958-1960). Industrial.
- Claudio Casanovas Santacana (1960-1966). Sastre.
- Constantino Vidal Sanchis (1966-1971). Metge i propietari.
- José María Raventós Blanch (1971-197?). Industrial del cava

SANTA COLOMA DE GRAMANET
- Manuel Badía Brandía (1939-1940). Metge.
- Francisco Badiella Dinarés (1940-1942 i 1949-1950). Industrial saboner.
- Antonio Corominas Cots (1942-1945). Industrial.
- Narciso Font Ros (1945-1949). Industrial i propietari.
- José Mas Roger (1950-1954). Mestre i contractista d'obres 
- Luís Mutlló Salgot (1954-1959). Industrial.
- Víctor Jové Minguillón (1959-1965). Fabricant de gèneres de punt.
- Antonio Romero Tutusaus (1965-1970). Empresari.
- Juan Porta Bussoms (1970-1975). Pèrit tèxtil i industrial.
- Blas Muñoz Blaya (1975-1979). Industrial i propietari d'habitatges de lloguer.

TERRASSA
- José Homs Bages (1939-1940). Industrial textil.
- Joaquin Amat Llopart (1940-1945). Industrial tèxtil.
- José Ventalló Mesa (1945-1947). Industrial tèxtil.
- Alfonso Vallhonrat Cata (1947-1951). Industrial tèxtil.
- Pedro Matalonga Feliu (1951-1953). Industrial tèxtil.
- José Clapés Targarona (1953-1964). Industrial tèxtil.
- Miguel Onandía Nunell (1964-1970). Industrial tèxtil.
- José Donadeu Cadafalch (1970-1976). Gestor.
- Domingo Jofresa Bellsola (1976-1979). Perit mercantil.

VIC
- José Salas Molas (1939). Advocat.
- José Vilaplana Pujolar (1939-1940). Farmacèutic.
- Manuel Comella Mora (1940-1941). Industrial.
- Manuel Riera Comella (1941-1947). Industrial.
- Juan Puicerver Vilaseca (1947-1952). Comerciant.
- José María Costa Velasco (1952-1959). Industrial.
- Antonio Bach Roura (1959-1975). Industrial de materials de construcció.
- Antonio María Sadurní Albañá (1975-1979). Propietari.

VILAFRANCA DEL PENEDÉS
- Juan Francesch Sabaté (1919-1941). Comerciant.
- Manuel Benach Torrents (1941-1944). Advocat i propietari.
- Pablo Cerdà Rovira (1944-1952). Advocat i propietari agrícola.
- Manuel Guilamany Poch (1952-1961). Procurador als tribunals.
- Luis Melo García (1961-1972). Metge.
- Luís Pallarola Cuyás (1972-1975). Comerciant.
- Pedro Martí Domingo (1975-1979). Economista.

VILANOVA I LA GELTRÚ
-Santiago Díaz Moyano (1939-1941). Militar.
- Eduardo Pascual Fábregas (1941-1943). Metge.
- Manuel Navarro Carreras (1943-1946). Fabricant.
- Antonio Ferrer Pi (1946-1969). Industrial i advocat.
- Miguel Benavent Seguí (1969-1976). Farmacèutic.
- José Piqué Tetas (1976-1979). Gerent.
- José Lleó Ventura (1979). Industrial.