sábado, 21 de octubre de 2017

LA LLUITA DE CLASSES A CATALUNYA



La lluita de classes a Catalunya

Hi ha una contradicció aparent en els arguments espanyolistes contra l'autodeterminació catalana: d'una banda se'ns diu que és un procés liderat per la burgesia, i d'altra s'afirma que les empreses se n'aniran de Catalunya quan es produeixi la independència. De fet l'èxode empresarial ja ha començat davant la mera possibilitat que es faci efectiva la desconnexió catalana amb l'Estat espanyol. Però com la burgesia està formada pel conjunt dels empresaris, quins són els seus motius per liderar el procés independentista i després anar-se'n del país independent ?, ho fa amb l'objectiu de tenir una excusa per enfonsar l'economia catalana portant-se les riqueses del país? Sona paradoxal.

La situació es pot aclarir si considerem l'estructura de la classe burgesa, dividida en capes diferenciades en competència entre si, i no com una unitat sense fissures. És una dada obvi de la nostra vida social, que els motius fonamentals de tot membre de la societat capitalista són els interessos econòmics individuals en la seva versió monetària, ja sigui el benefici pel capital invertit, ja sigui la retribució econòmica pel treball. I sabem que la competència per obtenir beneficis i retribucions es dóna en tots els nivells de la vida social, però especialment en les seves capes dirigents. L'agrupació entre individus es realitza per interessos corporatius, és a dir, per comunitat d'interessos dins de l'organització social donada. És la identitat nacional un tret prou fort com crear aquests interessos corporatius? Des del punt de vista de la racionalitat capitalista, és una dada irrellevant i contraproduent. Però si d'una banda sembla que la nacionalitat està superada per la globalització econòmica, d'altra veiem que juga un paper important en els esdeveniments internacionals a través de la configuració estatal de l'ordre mundial. La política no pot ser reduïda ni subordinada a la racionalitat capitalista, sinó que consisteix en la creació d'una racionalitat alternativa.

Especialment, en una fase del capitalisme en crisi amb una llarga depressió als Estats imperialistes —com és l'actual—, apareixen i es desenvolupen les contradiccions inherents a la societat capitalista. L'aprimament de les classes mitjanes als països capitalistes desenvolupats (mal desenvolupats) i l'augment del coeficient de Gini en tots els països, són índexs que la competència per obtenir beneficis s'ha tornat ferotge i està sacrificant el benestar de milions de persones en tot el món. Alhora, travessem una fase del desenvolupament capitalista caracteritzada per la destrucció de forces productives a gran escala, com s'ha pogut observar a l'Orient Mitjà i Àfrica, el que és complementari amb el desenvolupament dels moviments feixistes a tot el món. És una exacerbació d'allò que alguns economistes anomenen la destrucció creativa del capitalisme, i que té el seu paradigma exemplar en les guerres mundials del segle passat.

Tornem al tema català. Com considerar aquesta diferenciació interna de la burgesia en aquest cas concret? Se'ns proposa una divisió basada en el seu caràcter nacional: burgesia espanyola contra burgesia catalana —la teoria del xoc de trens—, interpretant des d'aquesta clau l'enfrontament del PdeCat amb el PP, on el més fort liquidarà sense remissió al feble. Però aquesta solució simplista no sembla suficient per interpretar una economia complexa i globalitzada com és el capitalisme postmodern i neoliberal. Doncs també s'ha dit que el capital no té pàtria i que no hi ha res més covard que els diners —com no deixa de repetir Jiménez Losantos—; és a dir, que els inversors es retiraran de Catalunya quan vegin perillar els seus interessos, i no sembla possible explicar aquest fenomen sobre la base de la ceguesa d'una burgesia catalana sobre els seus propis interessos. Encara que tal vegada pogués dir-se que la burgesia catalana està acorralada per la burgesia espanyola, que ha demostrat prou al llarg de la seva història el seu caràcter mafiós.

Ens cal, doncs, una explicació més desenvolupada. Hi ha tres tipus de capitalistes atenent a la seva funció en l'economia: financers, comercials i industrials. En la lluita pel benefici triomfa el més fort, és a dir, el que realitza funcions més importants per a l'estructura social —que en la societat capitalista consisteix en el maneig dels diners, el capital financer. En l'economia de mercat manen els bancs, perquè controlen els diners com a unitat de compte i mitjà essencial d'intercanvi. És a dir, el govern espanyol representa els interessos de la burgesia financera, que té prou recursos per controlar la burgesia comercial i industrial, gràcies al poder que donen els diners. Potser puguem llavors considerar que el capital financer ha provocat la crisi catalana per saquejar Catalunya, i que les altres capes de la burgesia estan intentant defensar els seus interessos a través de la lluita pel control del poder polític i cridant a la mobilització general del poble català. Ens trobem, per tant, en la típica situació de lluita nacional liderada per la burgesia catalana contra un imperialisme financer imposat per les polítiques neoliberals predominants en les societats occidentals.

Per tot el que s'ha dit, aquesta és una lluita perduda dins dels paràmetres de la societat capitalista neoliberal. Llevat que la classe obrera prengués el relleu en el lideratge de la lluita política catalana, proposant una alternativa que transformés les estructures mateixes de l'ordre social vigent. Seria això possible? Podem observar que la classe obrera europea manifesta una completa subalternitat davant els interessos del capital financer dominant, i a Catalunya hi ha amplis sectors de treballadors que abracen l'unionisme espanyol com a instrument de lluita contra la seva pròpia burgesia nacional. No és un fenomen nou, només cal observar la història per comprovar que és un fenomen recurrent, que constitueix la base social de l'imperialisme des dels segles finals de la República de Roma (s. II-I a.n.e.).

Com es pot comprovar, estem davant d'un problema polític de difícil solució que condiciona greument el futur dels pobles de l'Estat espanyol. La clau interpretativa de la conjuntura històrica és la confrontació econòmica i política de l'antic imperialisme occidental amb les noves potències emergents a Àsia. Com la batalla econòmica ja està perduda per a occident, l'imperialisme ha passat a desenvolupar una confrontació bèl·lica entre l'OTAN i els Estats aglutinats al voltant de l'aliança de la República Popular de la Xina amb la Federació Russa. Aquesta contradicció se'ns presenta també en el conflicte català, on una empresa xinesa ha proporcionat les urnes que van fer possible el referèndum contra la repressió de l'Estat espanyol. Tot un símbol que gairebé sembla un acudit; però és molt seriós el que està passant.

Més sobre l'anàlisi de classe: podem classificar els burgesos segons la mida de les seves propietats en gran burgesia, burgesia mitjana i petita burgesia. Dóna la impressió —que algú em desmenteixi si té dades comprovades d'una altra cosa— que l'enorme mobilització del poble català el dia 1 d'octubre ha estat impulsada principalment per estrats de la petita burgesia catalana lligades a la petita i mitjana empresa, en sectors de comerç, indústria i agricultura, incloent-hi els petits tallers d'autònoms, als treballadors qualificats i els intel·lectuals de professió liberal. Unes classes mitjanes en vies de proletarització que seran les més afectades per la destrucció del teixit econòmic a Catalunya, i que han presentat un front de lluita important i ben coordinat. Ha estat una mobilització exemplar, amb un alt grau d'organització i amb tàctiques pacifistes de resistència passiva, que ha commogut l'opinió pública internacional. Ens fa pensar en Gandhi i Martin Luther King, i demostra la fortalesa del teixit social a Catalunya, així com l'enorme influència que l'anarquisme ha tingut sempre en aquest país.

Sectors de la classe obrera han donat suport a contracor aquesta mobilització; però han començat a donar-li suport. Això és fonamental i pot considerar-se un pas important per al triomf de la causa republicana a la península ibèrica. Una classe obrera subalterna davant el gran capital financer ens dóna un Estat espanyol alineat amb l'imperialisme de l'OTAN, com hem vist en els anys del bipartidisme joancarlista. Un Estat que ara està immers en un procés transformista cap al feixisme amb Felipe VI. En canvi només una classe obrera organitzada i en aliança amb la petita burgesia camperola i intel·lectual, capaç d'afirmar la seva hegemonia política en una democràcia participativa per a la construcció del socialisme, pot ser garantia d'un futur millor.

Si la gran burgesia té la intenció de saquejar Catalunya per mantenir la taxa de guany de les seves inversions, només la lluita resolta de la classe obrera, amb suport dels sectors en vies de proletarització, podria oferir resistència suficient als seus plans. Altrament, l'extorsió financera aconseguirà tirar per terra la resistència de la petita burgesia. Així s'ha d'interpretar el discurs de Puigdemont proclamant la independència i posposant després, per proposar el diàleg amb les forces socials en sintonia amb Ada Colau i amb els consells dels dirigents de Podemos. Seria un error, en canvi, que aquesta actitud fos considerada el preàmbul per sotmetre's als dictats del gran capital financer i la seva estratègia destructiva de la societat contemporània.

Miguel Manzanera Salabert

Traducció d'un article publicat a Rebelión amb el permís de l'autor mitjançant una llicència de Creative Commons, respectant la seva llibertat per publicar-lo en altres fonts.


No hay comentarios:

Publicar un comentario